Experiència Glòria Verges

“Tots rebem alguna cosa a canvi, cadascú a la seva manera, cadascú segons la seva percepció…”

“Quan parlava de música amb els amics, els deia que durant molt temps he tingut com a frase de capçalera una d’una cançó de “El Último de la Fila” que diu: “(..) de tí aprendí a ser la mano que da sin recibir, generosa y leal (…)”… És  una frase que trobo preciosa i brillant i que creia que definia el que m’impulsava a actuar…

Ara m’he adonat que aquesta frase no és del tot exacta, almenys, en el meu cas…

Els humans, per aquesta petita  espurna d’egoïsme que tenim, sempre ens movem, inconscientment,  per obtenir alguna cosa a canvi….

BAC ha fet que m’adoni d’això…

El  dijous passat, un dels comensals que acudeix a “Els dijous, tots a taula”, em va explicar dues coses que em van fer reflexionar, i molt…

Aquesta persona  fa uns anys dormia en un caixer de fora de Barcelona (ara també dorm a un caixer, a Barcelona). Ell era, o és,  donant de sang. Un dia es va acostar a un centre que n’estava fent recollida. La persona que el va atendre li va demanar :“Tu no ets el noi que dorms al caixer de fora?”, i ell va contestar afirmativament. “Quants dies fa que no menges?”, li van preguntar, ell va respondre que un parell. Els responsables del banc de sang li van dir que no podia donar-ne perquè  feia massa temps que no menjava, i que el seu cos no estava preparat per fer donacions, però que, de tota manera, s’emportés l’entrepà i el suc que oferien als donants. Ell ho va rebutjar…. Em va explicar la seva frustració perquè ell anava a donar sang, no per l’entrepà, sinó perquè tenia la necessitat de sentir-se útil, de fer alguna cosa per als altres…

Aquesta mateixa persona, després de rebre el menjar aquest dijous em va dir: “I ara me’n vaig cap al caixer, amb la maleta i la meva bossa de taps…”. I jo, que vaig suposar de què anava el tema, li vaig preguntar: “Bossa de taps?”. “Sí”, em va dir, “recullo taps per les papereres de Barcelona. Els dono a  una gent que els lliura per poder ajudar  infants malalts…”… Òstia, què gran!

Aquell mateix dijous marxava del local amb un company del BAC que s’enduia un parell de racions de menjar que havien quedat al final de la sessió, per compartir amb la seva família (potser l’àpat que farien aquell vespre?). En sortir vam trobar una persona al carrer que volia entrar al local, havia fet tard a la recollida del sopar… El company, sense pensar-s’ho dues vegades, va ficar la mà a la bossa i li va donar una de les racions que s’enduia…

Penso que l’actitud dels BACS és despresa, però no ens enganyem, no és altruista, tots rebem alguna cosa a canvi pel fet de compartir, d’acompanyar, tots ens enduem una miqueta de calidesa d’aquestes trobades… tots rebem alguna cosa a canvi, cadascú a la seva manera, cadascú segons la seva percepció…

I ara he descobert que per a mi, després de l’experiència BAC, on tothom dóna i tothom rep, estigui a un o altre costat de la fila de recollida d’aliments i roba, darrera o davant d’una pantalla, o a l’altra banda del telèfon, és: “Todo tiene, quien todo da…”. He trobat la meva frase de capçalera. Gràcies!”