Experiència Mari Luz Escandell

“BAC m’ha donat l’oportunitat de conèixer CORS, doncs persones, tots ho som, però cors… no n’hi han tants..”.

“És veritat que quan un es queda amb menys, més solidari es torna. A casa tot va començar amb la malaltia del meu sogre que va fer decidir el meu marit a deixar la seva feina, un lloc fix, de dilluns a divendres, en un horari de 9 a 14 i de 15 a 18h. i perquè no dir-ho, amb un sou de 1.400€.

El fet es que el clima a Barcelona es molt humit i amb un trasplantament de ronyó, problemes pulmonars, cardiopaties vàries i una tetraplegia deguda a una insuficiència respiratòria i tractada a la Clínica Guttman i amb una mini millora, amb l’agreujant de viure en un 4t, pis de Ciutat Vella, sense ascensor, vàrem decidir portar-lo al Marroc a viure, en un clima molt més sec i a una casa, que ens era molt més fàcil sortir, passejar, viatjar inclús i mil etcètera. Així li van fer guanyar qualitat de vida. Us diré, que al H. Clínic el seu metge, ens va donar mesos de vida, i nosaltres li vàrem allargar 3 anys. L’ any que jo vaig poder estar amb ell a la Guttman, no només vaig fer teràpies amb ell, si no amb altres malalts, doncs finalment vaig acabar fent un voluntariat gracies als serveis socials de la mateixa Clínica, vaig aprendre un munt d’ells i vaig plorar molt doncs en una any hi vaig veure morir 3 usuaris.. Amb el que hi vaig aprendre, una vegada al Marroc, ho vaig invertir en ell. I, després, en altres persones, doncs vaig tenir la oportunitat de ensenyar a fer massatges a familiars de tetraplègics, a fer els canvis de posicions… Coses desconegudes per a ells. En principi anàvem i tornàvem, pel tema escolar. El meu marit feia estades més llargues,però finalment jo també em vaig quedar sense feina. Això va ser al mes de maig passat. El mes de juny vàrem marxar a El Magrib la família sencera. Ens quedem 3 mesos allí, la cosa va anar molt bé. Vaig dur-hi cadires de rodes, farmacioles, roba, sabates… Als matins estava amb la gent del camp, on han quedat amics, dels que t’ensenyen que es veritablement donar-ho tot, i a les tardes feia teràpies amb el meu sogre, sortíem a passejar, a berenar, a….. Finalment, va morir, però content, no va patir…  un matí, després d’haver esmorzat, ens va mirar, i va marxar. Així, de senzill… Així comença la nostre història. Després que tornàrem a Barcelona, costa molt trobar feina, però jo començo a treballar en una empresa Tèxtil, com a dissenyadora, en el departament de mostres. El meu marit no troba feina, però com es un manetes, decideix fer feines de manteniment, que encara va fent des de llavors, doncs no ha trobat res.

Amb tanta crisis, torno a estar a l’atur i fins ara. El meu marit, decideix començar un voluntariat amb el Casal dels Infants del Raval, i jo decideixo seguir la meva tasca que vaig iniciar a El Magrib, no vull deixar les persones, no em dona la gana i començo a treballar amb causes solidàries  per a nens i per a grans.

A vegades, crec que la vida m’ha fet un favor, si el meu marit hagués seguit treballant, no hauria pogut gaudir del seu pare 3 anys sencers, ni jo hauria conegut la meva faceta humanitària, ni tan sols ell, que avui en dia ja no pot de fer-la i continua treballant amb els nouvinguts d’una manera altruista.

Tot aquest rotllo és per dir-vos que sempre donant i no havia mai demanat, ni rebut mai. Per un reportatge a la televisió vaig conèixer BARCELONACTUA, faig clic i m’hi enganxo. Parlo amb un, amb altres i ens regalen una bici. Vaig poder portar regals pel tió a unes famílies del Raval. I pels reis, fins i tot un portàtil que ens van baixar i joguines noves que van gaudir els nens. El BAC, també m’ha donat l’oportunitat de conèixer CORS, doncs persones, tots ho som, però cors… no n’hi han tants…

Gràcies per ser com sou, i espero que entre tots captem molts més cors.”